El passat dimecres 12, 1.136.100 alumnes van començar l’escola a Catalunya, essent 30.000 d’aquests, alumnes nous. Per altra part, avui, ha començat el curs 07-08 per als universitaris, tot i que en algunes universitats ho van fer fa setmanes. Aquests primers dies, és un dels preferits per a veure les reaccions dels nens, i de pas recordar les pròpies, en tornar al cole. Aquell primer dia, quan portaves els llibres i llibretes noves, quan et trobaves a la taula de la classe, tot el material, perfectament col·locat (aquella goma Milan!!) on no faltava de res (els pares, ja ho pagaven, ja). Quan tenies allò de “com seran els profes d’aquest any?” i que ja criticàvem a l’hora del pati. Les companyes de sempre i alguna nova. I l’uniforme, (sí, com milers d’estudiants, portava uniforme) que tot i que a mida que et feies gran et senties una mica ridícula, és molt pràctic. I a més, desprès t’adones que, la roba (“anar de carrer”, li dèiem nosaltres!!!) també uniforma, i es poden veure, sobretot en gent molt jove, que van tots vestits gairebé iguals. I és que, ens agradi o no, l’hagin portat o no, anem uniformats.
Una de les meves passions confessables, són els meus nebots, les edats dels quals van des de l’any i mig fins als 12. La figura de la “tieta” està a mig camí entre una mare, salvant les distàncies, doncs mare només hi ha una, i una amiga. M’expliquen tot el que els hi passa, des de que ja van sols en bici, fins les seves pors a coses tan extraordinàries, com el soroll de les motos (que jo em prenc molt seriosament, doncs és un soroll força molest). Abans de que comencin el cole i que hagin d’invertir part de les tardes en l’estudi i les activitats extraescolars, m’agrada aprofitar aquests últims dies de vacances amb ells. Així que aquesta tarda hem anat al parc de la plaça Ferran Casablancas, a prop de Mandri. Anant cap allà m’he trobat a una 
- Un cap ben moblat
He tornat a la Costa Brava per a passar uns dies fora de la vida de ciutat. El que més m’agrada d’anar als pobles, més o menys turístics, és perdre’m pels carrers estrets, fer la ruta més enllà del carrer major i del Passeig Marítim. Descobrir una casa amb encant, un carrer que em recorda altres temps,...Malauradament, la majoria dels restaurants que són en primera línia de mar i en els quals pots sopar contemplant el mar, són també, els que atempten contra el bon gust. I és que, a vegades, si es busca quelcom especial un ha d’endinsar-se mar endins (en aquest cas, terra endins). No deixar-se emportar per lo primer que veu i fer un esforç per trobar l’autenticitat del lloc que es visita. La cita obligada de cada tarda, és el passeig pels carrers centrals del poble, per a menjar un gelat, fer un cafè, comprar o mirar aparadors. 
