Bon Any Nou 2010

"No desesperes enmedio de las más sombrías aflicciones, pues de las nubes más negras cae un agua limpia y fecundante".

(Foto: Tornant de les Highlands, va sortir l'arc de Sant Martí).

Bon Nadal

No sóc més que un miratge

No em miris. No m’escoltis. No em desitgis. No sóc més que un miratge. Un miratge que un dia es va crear per fer-te feliç.
Un petit retall de cel i d’estrelles penjades. De llum i de somriures. De somnis eteris. De colors i d'esperances. D’abraçades, carícies i de tendres paraules. De llars de foc enceses i pedres escalfades. De sostres i finestres, amb fusta cisellada.
Corones i princeses. I fades encantades. Castells meravellosos amb mil-i-una façanes. I boscos, rius, muntanyes, infància retrobada.

No preguntis. No toquis. No vulguis saber què hi ha darrera la màgia.
De cors en les finestres i nous en les Nadales. Els viatges misteriosos, fascinen la canalla. De contes, herois, romàntics, que mai baixen la guàrdia. I acompanyen els dies, les nits i les fogates. Posant amor i ordre, omplint tota mancança.
Ametlles, flors i pinyes, la casa engalanada. Petits bocins de vida, que tendrament guardava.

No em tastis. No m’oloris. No em trenquis el cor d’alba.
Mandarines, farigola, gespa verda i mullada. Les nits amb lluna plena, amb el cor vistes i somiades. I carretons de fusta i pots de melmelada. Casetes i cuinetes. Bressols. Fulles daurades.
I somnis i secrets, romanen a la meva ànima.

No m’estimis. No sóc més que un miratge.

Fins i tot la botiga es ven!

No sé si a hores d'ara estareu bojos d'alegria perquè us ha tocat la loteria. Si és així, me'n alegro molt per vosaltres. I si no, doncs acontenteu-vos amb el fet que molts altres sí, gràcies, en part, a la compra dels vostres dècims.
La setmana passada vaig estar a Viena, ciutat meravellosa que us recomano. Aviat penjaré les fotos que vaig fer i us comentaré algunes curiositats. De moment, us deixo amb aquesta foto.És d'una botiga de roba de dona i es troba prop de la Òpera. Em va fer molta gràcia aquest llaç enorme que agafa part de l'edifici com si tot ell, es poguès comprar. En aquests dies on sembla que estiguem obligats a comprar i regalar i a consumir per sentir el Nadal, és quan més m'adono que no hi ha res material que pugui suplir el que realment importa.

La crisi segons A. Einstein

En una botiga d'accessoris del carrer Muntaner, vaig trobar aquest cartell del que pensava Albert Einstein sobre la crisi. Qualsevol crisi, crec jo. Perquè hi ha molts tipus de crisi i moltes vegades, la solució està dintre d'un mateix.

Me pareció ver un lindo gatito!

Inspiració al tren

Avui he anat en tren fins a la Catalunya central, com faig de tant en tant. El llarg viatge i el paisatge m'han inspirat. Per sort, portava la meva llibreteta, en la que acostumo a escriure tot allò que em ve al cap, així com qualsevol cosa susceptible de ser escrita, un telèfon, una adreça, un encàrrec, etc.
Quan he arribat a casa, he decidit que no pagava la pena transmetre el que se m'ha ocorregut.

I·luminant els dies foscos

Em desperto amb una sensació nova, una sensació especialment agradable a l'hivern. L'escalfor que entra per la finestra, em fa pessigolles. Encara no em vull llevar. M'agrada fer-me la remolona els caps de setmana, abans de començar a gaudir d'un llarg dia. Em giro cap a la paret i tanco els ulls. Però és insistent. Es vol fer notar.Vol que m'adoni de la sort que tinc de que ell sigui allà. Donant-me escalfor, enlluernant-me. Il·luminant els dies foscos, els somnis més tèrbols. Prenent-me entre els seus braços per a que recobri l'esperança. Transportant-me fins al fràgil i imaginatiu món infantil, fent servir la seva pròpia inocència, puresa, fragilitat i transparència.Envoltant-me d'un món que havia donat per perdut. Un món ple de colors.

Música relaxant per la nit de diumenge 3

El joc de Fèlix Bitllet

L'Àlex Solà ha fet un videojoc del Fèlix Bitllet, que com diu ell "qualsevol semblança amb la realitat és una coincidència!!!. Una mica d'humor en aquests temps en que dia si, dia també, hi ha un cas de corrupció

La ràdio

Algun cop he dit que podria passar sense internet, sense tele, sense moltes coses, però sense ràdio...sense ràdio no!. Des que era petita, em vaig aficionar a escoltar la ràdio, ja que els meus pares, també els hi agradava molt escoltar-la. Tinc una petita, d'aquestes de iaio, que em porto de la dutxa a la cuina i vicerversa, especialment pels matins, per escoltar les darreres notícies.

Teresa Forcades i la veritat sobre la grip A

Us deixo el video que molts ja deveu conèixer, de la benedictina Teresa Forcades. Magnífica exposició, capacitat de síntesi, claredat en els conceptes i una manera planera d'explicar això que en diuen grip A o grip nova.
A la pàgina http://www.vimeo.com/alish trobareu el video sencer, de vista obligatòria fins al final. Passeu-lo!!. Ja ho deia jo, que l'aire de Montserrat era molt sa...

He tornat!

Desprès de gairebé tres mesos de moltes reflexions, meditacions trascendentals i d'altres (de)ballades de neurones, he tornat a activar l'opció de blog obert per a tothom. Espero que continueu gaudint llegint-lo, com jo escrivint-lo.

Us deixo una posta de sol a Alp (la Cerdanya), d'aquest estiu.

Temps de viatjar

Temps de viatge...

Somnis premonitoris

Un altre somni premonitori que s'ha complert. Somnis que no acaben mai...

Podria i vaig ser jo

No hi ha res més a llegir. Darrerament no hi molt i hi ha tant...
Les mirades són suficients. Però fa temps que m'amago darrera les ulleres de sol.

Hillary i Tenzing, van ser els primers en conquerir l'Everest?

Avui fa 56 anys des que Sir Edmund Hillary i Tenzig Norvay, van arribar al sostre del món, el mont Everest (nomenat així en record del geògraf galès George Everest, que va fer una gran tasca com a topogràfic de la India fins l'any 1843 ). Molt s'ha dit i s'ha escrit sobre aquest mític vuitmil i de tant en tant, torna a les portades d'alguna revista especialitzada de muntanya o no, per alguna fita assolida per algú amb característiques especials, per algun malograt accident o per parlar de la massificació que pateix (sobre això últim, us recomano el llibre de Miquel Molina "Everest a l'hora punta").
Però el que avui m'interessa és (seguir)plantejant el dubte sobre si molt abans de 1953, una expedició britànica encapçalada per George Mallory i Andrew Irvine, va ser la primera de la historia en arrivar per la cara nord. En el llibre "La llegenda de l'Everest. Crònica de com van trobar el cos d'en G. Mallory desaparegut el 1924" de Conrad Anker i David Roberts, es detalla com, desprès d'alguns intents sense èxit, l'any 1924, van poder atacar la muntanya, així com la posterior troballa del cos de Mallory l'any 1999. Malgrat que ja havien pujat més enllà que les anteriors i que estaven molt a prop d'aconseguir-ho, els companys que els esperaven en el campament base, van perdre el contacte ocular amb ells, desprès que una espera boira els envoltès. A partir d'aquell moment, les hores d'espera, van confirmar el que tant temien: Mallory i Irvine no tornarien per explicar si havien fet el cim o si, un cop més, el cap del cel, no s'havia deixat conquerir. El cos de G. Mallory no es va trobar fins l'any 1999, quan Conrad Anker i David Roberts, van engegar una expedició per trobar-los i que es detalla en el llibre abans mencionat. En aquest a més a més, es detallenles possibles hipòtesis que poden debancar al neozenlandès i al sherpa com els primers en coronar l'Everest.Malgrat que per la pròpies condicions de la muntanya, el cos de Mallory es conserva bastant bé, no es va poder trobar la càmara amb la que, en el supossit de que haguèssin aconseguit pujar a la cima, tenir un document gràfic que donès fe. Tampoc s'ha trobat, fins la data, el cos del seu company Irvine, que potser haguès donat pistes sobre què va passar realment.La descripció de la trobada del cos de Mallory és realment emotiva i t'hi fa sentir com si estiguessis allà, compartint la troballa. En aquest mateix llibre, hi ha una petita foto del cos, bastant impressionant si es pensa en els anys que fa que hi és allà. Donat que el reportatge es va vendre a una revista, per internet es poden trobar les fotos i el video. Em sembla que per respecte a la seva familia, haurien d'haver evitat aquesta mena d'espectacle gratuit i deixar descansar en pau on ell més gaudia: a la muntanya.
Sigui com sigui, si van aconseguir pujar fins als 8.848 d'altitut, és un misteri que romandra fins que algú tingui la sort de trobar el cos d'Irvine, la càmara o tot plegat.

Música relaxant per la nit de diumenge 2

"No hace falta decir nada más!"

Cartells del Parc Güell. Com va dir Schuster, "No hace falta decir nada más!...."

Equinocci de primavera a CosmoCaixa

Primer de maig a CosmoCaixa amb les meves germanes i els seus corresponents vàstags, una amigueta del cole i dos veïns. En total, un divertit grup format per quatre adults i 9 nens entre els 6 mesos i els 13 anys. Mentre dinem asseguts a la terrassa, amb un dia radiant, repassem els nostres coneixements de Ciència. Malgrat haver vingut en diverses ocasions, sempre ens agrada tornar. La meva neboda gran (molt bones notes, milor cor) ens va instruint sobre l'equinocci de primavera i d'altres qüestions.

Desprès d'haver fet les trescentes mil fotos de rigor, per part de la seva tieta, els senyalo el Parc de Collserola, dient-los que la propera excursió serà allà. Diferents veus en van dient el seu parer: que si la meva germana no pot venir perquè caurà (eing? em dic a mi mateixa), mentre aquesta va dient "Noooo, nooo,.."; que si perquè no vens de monitora als nostres campaments ;que si hi ha llops (el menut de 4 anys, obsessionat amb el llop que "veig per les nits"),...

I a tot això, la meva fillola, encara es pregunta si l'Einstein de l'entrada és de veritat...