Què fas per Cap d'Any?

Des de fa anys, potser des del Cap d’Any de 1999 o inclús abans, que sembla que en comptes d’acabar-se l’any, arribi la fi del món. Celebrar que comença un any nou, és important i vull pensar que en l’imaginari col·lectiu, hi ha un sentiment d’alegria pel fet que això comporta una renovació, una nova vida. O almenys, intentar-ho.
Aquesta alegria desfermada que es pot veure per la televisió i pels carrers, amb tota la parafernalia que hi ha al darrera, dóna la sensació de que si no es celebra amb aquesta disbauxa, ja no és el mateix. Anem a veure: crec que molts hem anat a festes de Cap d’Any de barra lliure, que de lliure no tenen res, sinó que més aviat trobes la barra atapeïda de gent, intentant demanar una copa. I desprès d’haver-te deixat la veu i la paciència, quan vols tornar amb el teu ramat de col·legues, els cops de la gent que balla fan que se’t vessi el got i acabis bevent la meitat de la meitat i a sobre no justifica el que has pagat.
En fi. Darrera de la frase, tan escoltada aquests dies, “Què faràs per Cap d’Any?”, hi ha un munt de possibilitats i tant divertit pot ser sortir i ballar fins la matinada, una nit especial en un hotel de luxe, fer un sopar i prendre el raïm amb els amics, muntar un karaoke o llevar-se aviat per rebre l’any nou contemplant algun paratge lluny de la ciutat. El que importa és l'esperit.
De totes formes, que passeu un bon Cap d’Any, sigui com sigui, amb ganes de començar l’Any Nou 2008 amb alegria i especialment per a tots els que heu de treballar aquesta nit. I això si, modereu la ingesta d’alcohol. El vostre fetge i el vostre cap, us ho agrairà.

To be or not to be

Algun cop m’has dit que sóc una intel·lectual, a vegades amb aquell to de conyeta. No és que em senti ofesa, però em pregunto perquè haig de justificar res i menys a què dedico el meu temps lliure i no tan lliure.
Que escrigui no vol dir res. Que tingui un bloc, encara menys. No cal que ho llegeixis, però. Podria dir-te que no ets el perfil pel meu bloc, però seria massa agosarat. Segurament, ja t’hauràs adonat. No pretenc que agradi a tothom. Cada dia s’obren milers de blocs. Tens on escollir. Ara, això si: respecta com a tu t’agrada que et respectin.

Bon Nadal

Us desitjo un Bon Nadal ple d'Amor i Felicitat. Diorama de Manel Vintró i els germans Castells

L’Estel de Natzaret i el Barça

Creieu que és incompatible passar una tarda de diumenge de futbol, d’un partit mític com el Barça – R. Madrid, i assistir a una funció de pastorets?. Doncs no ho creieu pas. Aquesta tarda he anat amb part dels nebots a la representació de “L’Estel de Natzaret” a la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià . És una versió dels Pastorets de Ramon Pàmies i enguany han fet 100 anys. Les representacions es faran els dies 29 i 30 de desembre i el 12 i 13 de gener de 2008, a les 17.30 i els preus són de 10 € adults i nens majors de 13 anys, 8 € nens i els menors de 3 no paguen.
Les 3 hores i mitja que dura (entreactes inclosos) paguen la pena per l’esforç que es pot veure darrera dels actors i actrius, de totes les edats, la música en directe amb una orquestra de cambra i unes corals encisadores, el vestuari molt encertat i els decorats d’un realisme increïble. De petita, cada Nadal anava a veure els Pastorets ( de Folch i Torres), però no és fins que una es fa gran que aprecia tots els matisos d’una obra de teatre, encara que aquesta es dirigeixi, especialment, al públic infantil.
Doncs bé, l’obra anava desenvolupant-se amb normalitat, quan en tornar de la pausa del primer entreacte, he notat que alguns pares i mares, desapareixien. No m’ha estranyat gaire, ja que molta canalla s’espanta en veure la posada en escena del diable (molt ben fet, tot sigui dit). Però ja, en la tercera part, l’escaqueo ha estat descarat i vet aquí, que un dels pastors, m’ha donat la clau. En una de les escenes en les que acaba de cantar amb dos pastorets, els hi ha dit quelcom més o menys així “Aneu!, que el Barça està perdent i a veure si es pot remuntar!” i l’esclat de riure ha estat considerable. Més tard, amb un diàleg amb dos dimonis els hi diu (senyalant-los cap a dalt, el galliner) “Veieu aquell marcador d’allà que posa 0-1, doncs el Barça està perdent!”. Així, que no calia anar al bar de la parròquia a veure el partit i patir i dir aquells “Aiiiiiii!!!!”. He trobat que ha estat una manera divertida d’informar als de la sala i que ha sabut incloure-ho en el diàleg molt hàbilment.

L'Amor és a tot arreu

Love is all around me, And so the feeling grows, Its written on the wind, Its everywhere I go, oh yes it is,...Ja ho diu la cançó que l’amor és a tot arreu. I si dic a tot arreu, és perquè fins els semàfors de Barcelona, s’han posat romàntics. I sinó, fixeu-vos en aquest, que en la llum intermitent, té dibuixat un cor. Anava a creuar, quan em vaig fixar que hi havia alguna cosa diferent en el semàfor. Llavors vaig veure que algú havia dibuixat un cor, i li vaig demanar a una amiga amb la que anava ( gràcies Montse!) que li fes una foto just en el moment en que s’encenia. (Per si teniu curiositat , es troba a Passeig St. Joan amb Travessera de Gràcia).

Escatologia catalana i el Nadal

De les tradicions catalanes de Nadal, potser la més coneguda és la de posar el caganer al pessebre. Per a molts és una cosa de mal gust i per d’altres, una tradició divertida i molt nostra (això, no ho posem en dubte). Això, junt amb la tradició del Tió, dóna una imatge dels catalans com a molt marranos. Només ens faltava que grups de música es diguin “Els Pets” o “Lax’n’Busto” (marca d’un laxant dels anys 20). Doncs bé, tot aquest món escatològic, o almenys part d’ell, té una raó de ser. Segons explicava un professor de Filosofia al meu germà, respon a una idea de la fertilització de la terra i de que els fruits que aquesta ha donat, han de tornar per a adobar-la per l’any vinent i continuar tenint prosperitat. És com un acte d’agraïment. És clar que es referia a èpoques passades, quan el pagès (la figura original del caganer) no tenia més remei que sortir al camp. Segons el costumari de Joan Amades, no posar el caganer al pessebre és auguri de mala sort i la tradició es remunta entre els segles XVII i XVIII. Potser haurien de prendre bona nota els de l’Ajuntament de Barcelona, que aquest any no l’han posat, pot ser que responent a l’ordenança de civisme que prohibeix fer les necessitats al carrer (però mira cap a altre costat quan seguidors de futbol campen pel centre de Barcelona, desprès d’haver exhaurit les existències de cerveses). Ara, a uns quants metres de la plaça Sant Jaume, podeu continuar veient caganers en les paradetes i Tiós de la Fira de Santa Llúcia. I si voleu més reivindicació sobre les nostres tradicions, aquí teniu un link que parla d'això.

No he marxat de pont, i què?

Uns dies abans del pont de la Puríssima (o de la Constitució, segons qui ho digui), molta gent em preguntava què faria. I jo, que sempre tinc coses per fer, tot i sabent que el que em preguntaven era si marxaria, ni fos per Catalunya, de viatge, vaig dir Prou! : que no s’aguantin cues interminables a les principals carreteres de camí cap als Pirineus, que no s’agafi un avió cap els Estats Units per tal d’aprofitar la debilitat del dòlar i tornar amb les compres de Nadal fetes, que no et llencis al carrer seguint la bogeria consumista, NO vol dir que no es faci res, oi?. Perquè, a veure, hi ha com una estranya relació entre “fer” i “sortir de la ciutat / poble” i així, setmanes abans del pont, en diferents mitjans de comunicació (i per e-mail!) ens bombardejaven amb anuncis de viatges, a prop o més lluny, per Europa o pel Carib, per anar a esquiar o per relaxar-se en un balneari. I sí, tot això està molt bé. Però, perquè aquesta mena de “psicosi col·lectiva”, per la qual si no se surt fora, vol dir que no es fa res?. I qui diu que quedant-se una a casa, a la ciutat, sigui equivalent a no fer res?. Ens han volgut vendre que només agafant el cotxe i fer quilòmetres, o agafar l’avió i creuar mitja Europa, serà sinònim de que hem fet veritablement, alguna cosa de profit, hem invertit en el nostre temps d’oci, estem inclosos en la roda,...I no és així. Personalment, m’ha donat temps per a només : sortir de festa i ballar i fer unes rises (o moltes diria jo), anar al cinema a veure “Cassandras’s Dream” en V.O.S., parlar molt per telèfon, acabar-me “Orgullo y prejuicio” i començar un altre llibre, estudiar, decorar una mica la casa, escriure, fer una petita excursió per Collserola, visitar els nebots,... i encara em preguntareu si he fet alguna cosa aquest pont?.

Si (R. Kipling)

SiSi puedes conservar la cabeza cuando a tu alrededor
todos la pierden y te echan la culpa;
si puedes confiar en tí mismo cuando los demás dudan de tí,
pero al mismo tiempo tienes en cuenta su duda;
si puedes esperar y no cansarte de la espera,
o siendo engañado por los que te rodean, no pagar con mentiras,
o siendo odiado no dar cabida al odio,
y no obstante no parecer demasiado bueno, ni hablar con demasiada sabiduria...

Si puedes soñar y no dejar que los sueños te dominen;
si puedes pensar y no hacer de los pensamientos tu objetivo;
si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso (desastre)
y tratar a estos dos impostores de la misma manera;
si puedes soportar el escuchar la verdad que has dicho:
tergiversada por bribones para hacer una trampa para los necios,
o contemplar destrozadas las cosas a las que habías dedicado tu vida
y agacharte y reconstruirlas con las herramientas desgastadas...

Si puedes hacer un hato con todos tus triunfos
y arriesgarlo todo de una vez a una sola carta,
y perder, y comenzar de nuevo por el principio
y no dejar de escapar nunca una palabra sobre tu pérdida;
y si puedes obligar a tu corazón, a tus nervios y a tus músculos
a servirte en tu camino mucho después de que hayan perdido su fuerza,
excepto La Voluntad que les dice "!Continuad!"..


Si puedes hablar con la multitud y perseverar en la virtud
o caminar entre Reyes y no cambiar tu manera de ser;
si ni los enemigos ni los buenos amigos pueden dañarte,
si todos los hombres cuentan contigo pero ninguno demasiado;
si puedes emplear el inexorable minuto
recorriendo una distancia que valga los sesenta segundos
tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella,
y lo que es más, serás un hombre, hijo míoRudyard Kipling

"Sirenito" (o com es pot liar la troca)

Espero que no només us doni per riure, sinó també per reflexionar.

Bicentenari del naixement de Garibaldi

Aquest any 2007, ha estat l’any del bicentenari del naixement de Giuseppe Garibaldi ( 4 de juliol de 1807) i s’ha celebrat amb tot un seguit d’actes (els podeu consultar en la pàgina oficial del bicentenari). Pels que coneixeu una mica la història d’Europa, sabreu que Garibaldi va ser l’artífex de la unitat de Itàlia i se’l coneix com “el pare de Itàlia”. Home d’incansable lluita pels seus ideals, acèrrim defensor de la llibertat i anticlerical, va recorre Llatinoamèrica i d’altres països, portant a terme lluites a favor de la independència i llibertat. No em vull estendre en quant la seva figura i les gestes que va aconseguir, doncs no ho faria amb el rigor i el coneixement que es mereix, ni tindria prou espai. S’estigui d’acord o no amb els seus ideals, no és pot negar que és una figura mítica.

Per casualitats de la vida, una companya de la meva ex-feina, Lidia, va conèixer a una rebesnéta de Garibaldi, Nadia, de Perú, descendent de la família de la filla de Garibaldi, Teresa Garibaldi casada amb Stefano Canzio. Sabent que havia estudiat Història, li va proposar que l’ajudés a organitzar algun acte pel bicentenari, a Barcelona, fent una recerca en quant la relació de Garibaldi amb Espanya. A aquest engrescador projecte, se’ls hi va afegir un altre company (felicitats pels pòsters Marc), apassionat de la Història i estudiant d’aquesta, i així van començar a dedicar-hi moltes hores, esforços i il·lusió, inclús un viatge de tots tres a Roma, per recopilar més informació. El resultat d’aquests intensos mesos, es va materialitzar els passats 29 i 30 de novembre, a la Casa Degli Italiani, (podeu veure aquí la crònica). La Casa Degli Italiani, al passatge Méndez Vigo 8, va tenir la amabilitat de posar tots els recursos per a que l’acte fos, en merescut reconeixement per l’esforç, igual que l’oportunitat de que dos descendents del general, s'hagin conegut, doncs va comptart, igualment, amb la presència d’Annita Garibaldi Jallet, besnéta del mateix.Les intervencions van donar una idea global de la vida i obra de Garibaldi, plena de curiositats i amb l’oportunitat de conèixer, si no de primera mà gairebé, molt de prop la seva figura més humana i familiar.
Desprès de l’acte, els més joves (encara que tots tenim una edat ja, eh?), ens vam anar a la part de “rauxa” de les jornades. I això va ser: unes copes en el bar Orange Café Claris (Pau Clarís 143), amb una il·luminació que convida a aquells sopars íntims i de confidències i unes frankfurts (ep!, encara us dura la broma??) on vam estar fins que ens vam fer fora cap a les dues. I quin eren els temes de la “jornada oficiosa”?, ui!, això,.. ja ni me’n recordo...