dissabte, 30 de juliol de 2011

Estem a l'estiu?

Doncs es podria dir que metereologicament parlant, res de res. Ara mateix està caient a Barcelona el diluvi universal, amb un caos considerable segons m'explica la meva germana desde Sarrià, i puc veure desde casa, o millor dit no el veig, el mar negre, negre. Malgrat haver anat bastant a la platja, no es pot dir que aquest mes de juliol hagi estat esplendorós en quant sol i dies de calor. Aquestes darreres setmanes, ha fet un temps gens porpi dels calurossos i xafogossos juliols als que estem acostumats (i molts patim). I sembla que no només per aquí hemo estat amb un temps de mil dimonis, en la resta d'Espanya, segons m'han explicat uns amics desde Santander i Menorca, aquest ha espifat les vacances a molts!

dilluns, 25 de juliol de 2011

Per a tu


Dedicat al meu estimat germà. Malgrat que fa molt de temps que el no el tinc a prop, encara em recordo molt d'ell i en un dia com avui, li voldria fer una abraçada.

divendres, 22 de juliol de 2011

El gallec del carrer del Call

Encara que la meva economia no m'ho permet fer-ho cada dia, de tan en tant, m'agrada seure'm i esmorzar com una reina. Els dies que no ho faig, passejo pel centre, ple de guiris que es deixen ensarronar per les botigues de souvenirs, el mal gust de les quals em fa preguntar què hem fet per merèixer això.
Avui m'he arribat fins a la meva ex feina, que tans bons records em porta-no obstant, gairebé tot més bonic que la meva actual- i m'he enrecordat del galleg. Un lloc autèntic, amb molt encant, en el qual algun cop haviem fet unes cerveces amb els de la feina. No és tan cool com el que tinc al costat de la meva oficina (treballo a escassos metres de la meva anterior feina. Tot sempre tan a prop i tan lluny alhora, ostres!) i pel mateix esmorzar, 0.75€ més. Ara, no té ni punt de comparació. Dues tauletes i quatre cadires, en l'estret carrer del Call, molt més acollidor que la placeta en la que podria estar. Hi ha dies que ve de gust el bullici de la gent i altres que necessites sentir-te més recollit, veient tú la gent passar i no tant que et vegin. Darrerament, em decanto més per aquesta segona opció. Permet reflexionar millor. I darrerament, necessito reflexionar molt...

dijous, 21 de juliol de 2011

I don't know where's my passport


Ara que molts esteu de vacances o a punt d'agafar-les, us deixo aquesta divertida cançó de La Troba Kung Fu 'Subway walk'

diumenge, 17 de juliol de 2011

Una qüestio de percepció

Avui he estat tota la tarda amb una bona amiga per acomiadar-la, ja que aquesta nit se'n va de vacances. Hem estat xerrant de moltes coses. De com poden veure's les mateixes situacions, de manera completament diferent, segons, en aquest cas, de la situació sentimental. Que la percepció del que es viu es veu afectada per l'estat d'ànim. I que encara que hagi quedat la ciutat buida i segueixis anant a veure les postes de sol sola, com feies, ja no sents la presència en la llunyanía...

dissabte, 16 de juliol de 2011

Els vaivens de la vida

Es passen millor quan tens algú a prop que et doni suport, afecte, comprensió. A vegades, amb només una abraçada mentre t'escolten, és suficient.

dimarts, 12 de juliol de 2011

Passa el tren

Vas a l'estació. Passa el tren i no puges. No portes bitllet. Vas a l'estacióPassa el tren i quan vas a pujar, no para a recollir-te. No sap que portes el bitllet a la butxaca.

dimecres, 6 de juliol de 2011

dilluns, 4 de juliol de 2011

Que et mimin

Son aquells detallets, que dius "M'encanta que em mimin!!" I que tant trobes a faltar... Com les pastetes àrabs de té que m'han regalat aquesta tarda. Que dius "Aig! trobo a faltar mimar a algú!"

diumenge, 3 de juliol de 2011

Gespa mullada

Mentre passo el dia a la platja, les meves nebodes- nebots: aquelles personetes que arriben a la teva vida així, per casualitat, i que poden arribar a omplir més del que un creu- m'envien missatges per convidar-me a berenar. Les seves escollides paraules, aquesta barreja de petició i xantatge emocional, que tan bé els hi surt i que tan bé sé caure en ell quan es fa adequadament, fan que desisteixi de quedar-me fins al capvespre. Després d'una gimcana entre el 17 i els ferrocates de Gràcia, arribo a Sarrià, on viuen. És un barri que ja desde sant Joan es queda buit fins al setembre, així que no es veu una ànima. Després d'estar posant-nos al dia sobre notes, anècdotes de l'escola, plans d'estiu i vacances a la Cerdanya (afortunats!!), les meves nebodes m'acompanyen una estona. Primer m'ensenyen un 'jardí secret' que han trobat, que no és més que un tros de jardí de la finca del costat. Com acaben d'activar el reg, diminutes gotes s'han quedat en les fulles de la gespa. L'ambient em recorda la torre dels meus oncles, on vaig passar els meus estius, que tan bons records em porta. Aquella gespa mullada, de forma natural o activant el reg, que sempre sortia disparat cap als racons més insospitats. Per moments, puc tornar a sentir-ho. Els records d'infantesa no s'obliden mai...
De camí cap als ferrocates, sentim el xipolleig d'una de les piscines comunitàries, que tant ve de gust anar-hi, quan ja ha caigut el sol. La meva neboda gran, m'explica que una vegada, en aquestes entremaliadures d'adolescents, es va voler colar amb una amiga i que, tot i les advertències del porter, el van aconseguir despistar i es van ficar. Aquest any ho tindran més fàcil, serà per piscines!!

divendres, 1 de juliol de 2011

De la necessitat de...

Surto de la feina, els divendres surto una mica abans, i quedo amb un amic per prendre alguna cosa. Decidim dinar en un bar de tapes de Rambla Catalunya. L'ambient no està malament, el menjar no mata, encara que el que importa, és la companyia. La nostra conversa flueix, entre qüestions amb tints filosòfics, existencials, dolorosos fins i tot. De la necessitat d'afecte, un tema recurrent, i la importància d'aquest, en la vida de les persones. De lo difícil que sembla ser obtenir-ho -tot i que utilitzaria un altre verb-i dels beneficis d'aquest. Que no té res a veure amb el sexe, tot i que, moltes vegades, en realitat, el que es vol sentir és afecte ... (Afecte és una abraçada tendre, d'aquelles que arriben a l'ànima, un petó amb tendresa, dormir abraçats, agafar-te de la mà sentint l'ànima, que amb una mirada ja et comprenguis, sentir que comparteixes, sentir-se proper...). De la necessitat de poder comptar amb algú, i no amb qualsevol (i aquí el matís és força important) per confiar aquelles qüestions que no s'acaben de resoldre en les nostres vides i que comparteixes, si tens sort (i ell en té) amb una persona. No obstant això, la sensació que la comprensió no és total es reflecteix en la seva frase "No et comprenen del tot perquè no ho han viscut ...". De la necessitat de l'amistat. De com aquesta, amb el temps i a mesura que ens fem grans , es va transformant i que, com tot el que importa en la vida, preval la qualitat a la quantitat. Que si pots explicar als teus amics de veritat, amb els dits d'una mà, et pots sentir afortunat. De com l'amistat també es posa 'a prova' en els moments vitals menys bons. De la necessitat de trobar a qui conèixer més i millor i veure si es congenia. Si és la persona que volem com a parella ... De la necessitat de saber estar sol, amb un mateix, i que si un no sap estar sol, difícilment sabrà estar amb una parella. De-penso jo-conèixer-te bé, saber qui ets ... com dic jo, 'saber aguantar-te a tu mateix', les teves neures, els teus aclaparaments existencials, que tots tenim, i buscar suport, que no la solució a aquests, en l'altre.