divendres, 18 de febrer de 2011

Pintar amb la ment

Agafo el metro i quan surto em fixo, així de passada, en les parets i penso que què brutes estan. Hores més tards, el torno a agafar i com m'haig d'esperar uns minuts fins que vingui el metro, em fixo en la paret que tinc al darrera. Malgrat ser blanca, es nota aquella franja negra, just aquella marca que queda on la gent s'ha recolzat, que tan lletja queda i que en molts llocs públics, eviten col·locant una fusta, un plàstic o similar. Doncs bé, em dic que ja que és, potser, una de les estacions més transitades de la ciutat, en especial a l'estiu, ja podrien donar-li una capa de pintura. Fer-la més agradable, com han fet amb la de Liceu en la que, ja que et robaran la cartera i que potser no podràs ni tornar a casa en metro, almenys, que se't faci agradable la visió de Barcelona (ni que sigui en el subsòl). Haurien de pintar-la d'un blau infinit, com el mar cap el que porta aquesta estació. Com el cel que es veu en els dies clars i lluminosos de primavera i d'estiu.
Torno al dia següent i quan, en sortir, vaig pel llarg passadís, segeuixo amb la meva redecoració d'aquesta estació. El passadís, que també va ser blanc en el seu moment, es veu igualment, molt deixat. Em dic a mi mateixa que l'haurien de pintar del mateix blau que l'andana, com una continuació, de l'anar i tornar, del mar cap el que es va i des del que es torna.
Quan m'assec en els freds bancs de pedra a esperar a que vingui el metro, em fixo en que...oh! estan pintant la paret de blanc! No és que siguin unes franges molt netes, però almenys, es veu més pulid (paraula que es feia servir molt en la generació de la meva iaia).
El meu tercer dia en aquesta estació (algunes obligacions, que han donat els seus fruits, m'empenyen a fer-ho). Surto del vagó i la paret no només ja no és blanca, sinó que... és del mateix blau que estava en la meva ment durant aquests dies!! I no només l'andana ha estat tenyida amb aquest blau del mar que tant relaxa i convida a passejar per la platja, sinó que, igualment el passadís, que te cada dia quantitats ingents de turistes, en busca de sol i platja, és igualment un reflexe del que s'espera trobar fora.

dijous, 17 de febrer de 2011

Això si és pa!

La cesta de pan, Salvador Dalí 1945
Des de fa temps que no ens venen pa. Així de clar. Costa trobar pa que sigui realment pa!! Perquè un aliment (?) que quan surt de l’establiment (el tema de les gasolineres ja ni el comento perquè em sembla demencial) és com un xiclet i que quan arribes a casa, li pots donar un cop a algú al cap que el lesiones segur, no és pa. És una massa congelada, que ja ni se’n amaguen que t’ho fiquen en aquells forns al moment. Els ingredients, m’imagino que sí que seran farina, aigua i sal, però el sabor no és el mateix.Entenc que el ritme de vida que portem ens faci caure en aquest tipus de consum i també estic segura que si ens importen els calerons que gastem i la qualitat dels aliments que mengem, farem l’esforç de buscar pa de qualitat.
Cada vegada que veig que obren una d’aquests forns, que no fleques, em desespero de veure que tendim, cada vegada més, a alimentar-nos pitjor. Però no tot està perdut... Personalment no compro aquest pa si no és una 'urgència'. Malgrat estar envoltada d’aquests forns- de pa congelat matiso- em prenc la molèstia de caminar uns 15’ per tal d’arribar-me fins a fleques en les que pots veure com surt, com dic jo, el flequer enfarinat i que em garanteix el sabor del pa com el de sempre i que ja poden passar els dies, que  no perd la seva substància. I malgrat que no acostumo a fer publicitat , avui faré una excepció i us recomano el Forn Joan Montserrat de Rambla del Prat, que no només té un premi per conservar el savoir faire del que mengem, sinó que sempre està plena de gent a la que, encara li agrada sentir el sabor del que menja. 
Queden poques fleques de veritat i fa uns anys, el Gremi de Flequers de Barcelona, va publicar un llistat de les que si que garanteixen que el pa es fa allí mateix, es cou en forns i no és una massa congelada. I ja posats, pa de pagès e integral!!

dimecres, 16 de febrer de 2011

Himne de la Champions League


Ja que no ha pogut ser la victoria, de moment, almenys contentar-nos amb la meravellosa música de Handel, Zadok the priest, l'himne oficial de la Champions. I bé, ara 'toca remuntada...'

Albert Balasch & Hans Laguna Fan dissabte



Heus aquí una visita obligada a la poesia d'Albert Balasch, guanyador del VIII premio de poesia Gabriel Ferrater, Sant Cugat amb la seva obra La caça de l'home i la música de Hans Laguna. Han sabut fusionar magistralment ambdues passions i el resultat es va poder gaudir el passat desembre dintre del festival ReVox organitzat pel Centre d'Art Santa Mònica, Barcelona. Paga la pena parar atenció a les lletres...

dimarts, 15 de febrer de 2011

Nicholas Carr i com Internet canvia el nostre cervell

Autor: Mauro Entrialgo, El Pais
Fa uns dies vaig trobar  l'entrevista que El Pais, l'havia fet a Nicholas Carr, arran de la publicació del seu llibre, Superficiales. ¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes? 
L'autor parla de com la manera de llegir a Internet, caracteritzada per l'hiperlink, així como les múltiples distraccions que poden haver tenint obertes infinites 'finestres', està canviant la nostra estructura cerebral. El  fet d'estar pendent d'aquest mail, aquell tweet o l'últim RSS, provoca que se'n vagi d'una tasca a una altra i moltes vegades, una pèrdua de temps considerable. Tanmateix, com afecta a la nostra memòria de treball, així com a la nostra capacitat d'atenció. Aquest és un fragment adaptat de l'obra de Carr.  Paga la pena llegir-ho tot sencer i com no es pot dir que l'ús d''Internet sigui negatiu, sinó que ha de ser en la seva justa mesura ,en quedo amb aquesta frase The ability to scan and browse is as important as the ability to read deeply and think attentively.
El Pais, igualment, té un parell d'articles en el seu apartat de Trending Topics, el primer parla del llibre de Carr, centrant-se en com la multitasca, multitasking, va en detriment de la concentració i la reflexió, així com d'una lectura en profunditat. El segon, se centra en diverses estrategies, per evitar l'hiperlink i no procastinar. (Noteu la ironía del primer paragraf d'aquesta segona entrega...)
He fet una recopilació dels enllaços més interesants sobre l'assumpte:
Sobre la procastinación: Aquest article de The New Yorker i aquest altre en el que diversos experts, donen la seva opinió
Com no fer res durant 2 minuts, una bonica foto del mar amb música relaxant.
Un test per a comprovar si tenim tendència a la dispersió, de The New York Times.
Per a control·lar el temps que passem en qualsevol pàgina, minutesplease.com
Aquesta altra, per guardar pàgines que volem llegir en un altre moment, molt útil,  instapaper.com

diumenge, 13 de febrer de 2011

Un cafè sorprenent

El que és sorprenent és que tot em sorprèn. Que tingui aquesta capacitat per a que cada dia sigui diferent. 
Cada instant, cada hora, cada sortida i posta de sol...
 
 Asseguda en el balcó, amb la calidesa de la tauleta de fusta, notant la brisa del mar que veig llunyà, assaborint els records que em porta el sabor del cafè que em desperta dels somnis de la realitat...

dissabte, 12 de febrer de 2011

Frases per reflexionar 2

Creació pròpia a la sorra de la Barceloneta
Grava els favors dels teus amics en una pedra, escriu les seves faltes a la sorra
Proverbi àrab

dijous, 10 de febrer de 2011

dimecres, 9 de febrer de 2011

950400? Ho hauria d'haver imaginat...

Ho hauria d'haver imaginat... Tot m'ho indicava. És més, hi havia un cartell lluminós, ben alt, que qualsevol hagués interpretat. 950400 no poden estar equivocats...

dissabte, 5 de febrer de 2011

Parodia anunci Estrella Damm (Estrella Merengue)


Aquesta és la versió "Estrella Merengue" ,que ha fet un català, per si algú ho dubtava, de l'anunci de cervesa.
Aquí teniu la versió original protagonitzada per Els amics de les arts.

divendres, 4 de febrer de 2011

Compartir pis amb un filòsof





Ahir el meu germà, buscant un llibre de Kant , donat que tots dos estem sempre amb "Lo bello y lo sublime" entre les mans, em va dir que, de tots els filòsofs, amb qui compartiria pis, seria Kant. Encara que quan arribés a casa li digués que ha ajustat el rellotge perquè s'endarreria uns segons!

dijous, 3 de febrer de 2011

El mar a l'hivern

Gairebé 17 km vaig fer ahir, entre les 10 del matí i les 5 de la tarda. Amb el bon dia que feia, amb els 13ºC d’un dia d’hivern, d’aquells que ja van deixant enrere els dies grisos, desprès de fer un encàrrec pel centre, enfilo pel Born i xino-xano, arribo fins la Barceloneta. M’assec a la vora del mar, contemplant la força de les onades, que molts surfistes aprofiten. Somric en veure’ls, com si això fos l’Oceà Pacífic...Em meravella la Natura en els estats més extrems, el mar a l'hivern. Em pregunto quan trigaran en arribar a on estic asseguda i endur-se’m... Donat que disposo de molt de temps lliure (matiso, massa temps lliure, amb tot el que això suposa) em deixo ensarronar pagant 1,80€ per un cafè amb llet (2,50€ la Bock Damm)...una canya? Potser un altra dia, millor en companyia. (Amb aquesta cullereta- si és que se li pot dir així- m’haig de prendre el cafè? Portem una com Déu mana, si us plau? La foto que adjunto parla per si sola). No obstant, la terrassa té vistes directes al mar i la seva orientació, m’assegura gairebé dues horetes bones de sol.
S’asseuen en una taula next to mine. Per com es comporten al principi, res em fa pensar que la conversa serà com el dia, ‘acalorada’. Hi ha quelcom que a un d’ells l’està decebent del seu amic “Desde que tienes el negocio propio, te has convertido en un rata...” i així, gairebé una hora discutint ara un ara l’altre, sobre els problemes que aquesta descripció del seu amic, està provocant en l’amistat que tenen (des de fa dos anys), que es veu reflectida en com porten les despeses del pis que comparteixen, entre d’altres àmbits. La conversa comença amb un “...porque sé que eres un tío que reflexiona...”. L’un és més tranquil a l’hora de discutir  Yo si quieres, te lo explico...”, mentre l’altre, s’exalta de tant en tant i en un acte reflex, agafa i deixa anar a terra la seva motxilla, en el que, interpreto, és un cop de ràbia. Quina capacitat per expressar-se! Els admiro!! “Me vas a dejar hablar a mi, no? O qué va a ser esto? un speech...?”
La conversa va acabant amb algunes conclusions “Sí, soy un gorrón...y qué? “Supongo que ahora vas a reflexionar sobre esto...cualquier persona normal reflexiona luego...” i un, i aquí no he pogut evitar riure per dintre una mica, “Yo estaba muy tranquilo...” “Yo también estaba muy tranquilo!”
Doncs jo, també estava tranquil-la, almenys en aparença, fent veure que prenia el sol, amb les meves pròpies reflexions sobre l’assumpte.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Una imatge de tendresa

Els veig. Amb aquell amor que ha perdurat al llarga dels anys. Aquell amor per a tota la vida. Com l’amor d’abans, en el qual no es rendien davant les primeres dificultats. I en el que moltes parelles creuen. En el que volien compartir les seves vides, estar junts, un al costat de l’altre. Envellir junts, compartir la vida...S’han donat suport moltes vegades l’un en l’altre i ara, és ell el que necessita el seu. Ella li fa de guia en el camí de la vida. El seu encorbat cos no li deixa aixecar la vista cap endavant, com va fer d’antuvi. Necessita d’ella per tirar endavant. I així, amb afecte, amb un acte d’amor que m’entendreix, i em mostra els fruits de lo que han anat construint al llarg dels anys, ella es posa al davant i li pren les mans amb suavitat i fermesa, per a que pugui caminar. Per a que li segueixi en el camí que junts van començar i junts volen continuar fent.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Twitter, Quim Monzó i tweets surrealistes



El dia va de Twitter...si aquest matí m'he despertat amb l'article, que després ha comentat amb Jordi Basté a RAC1, de Quim Monzó sobre la seva experiència a Twitter que ell ha batejat amb molta gràcia, "Come on let's tweet again", desprès m'he assebentat que David Bisbal ha desfermat la mofa en el mateix, per un tweet sobre la situació actual a Egipte.Sobre l'artícle de Quim Monzó, en la seva línia, descriu què l'ha semblat això de ser un tweetero (ell diu tuitero). Si ha estat realment ell l'autor, queda per esbrinar , doncs qualsevol pot obrir-se un amb el nom d'altra persona (de pas,comprovo com qualsevol varietat del meu nom ja està agafat..). Lo del cantant David Bisbal, ha estat de lo més hilarant..tins al punt que LV l'ha dedicat una notícia. El detonant ha estat el seu ja mític tweet (que ja s'ha encarregat d'esborrar) "Nunca se han visto las pirámides de Egipto tan poco transitadas, ojalá que pronto se acabe la revuelta", que no ha trigat en tenir centenars de desternillants retwitters, com podeu comprovar aqui! El pobre nano té raó quan diu que hi ha molt de temps lliure... N'hi ha alguns realment bons.

2419200

Només un nombre? Encara no tinc totes des dades...