dimarts, 31 d’agost de 2010

A quantes fotos heu sortit?

Ara que les vacances estan a punt d'acabar, segurament que haureu fet fotos d'allà on heu estat, ja sigui a casa nostra o a l'altra part del món. Unes quantes fotos, moltes o potser, encara que no ho volgueu reconèixer, moltísimes. Podrien dir... milers? Amb les noves càmeres digitals, per no parlar dels mòbils, el fer fotos a tot arreu i en qualsevol ocasió, s'ha convertit en un fet força corrent. Tothom fa fotos!! I el que és millor encara, no cal que tinguem cura de si "es gasta el rodet" perquè amb les càmeres d'ara, pots anar fent fotos i més fotos, que, mentre quedi memòria a la tarjeta, tant se val haver fet 20 fotos més o menys iguals de l'Estàtua de la Llibertat o d'un capvespre a unes illes paradisíaques. I això, sense haver de gastar-se ni un euro en revelar-les, doncs es quedaren en el disc dur de l'ordinador i com a molt fareu en paper, unes quantes.
Voler captar el moment, l'instant, és quelcom que des de sempre ha volgut l'ésser humà. Primer en forma de pintura i més tard, amb l'invent de la fotografia, fotografiant per deixar constància de tot allò que passa o dels moments importants per a que no s'esborrin de la memòria. Actualment, en l'era de la imatge, els medis i l'accés a ells per part de la població, per capturar imatges, s'han multiplicat. Per a tot arreu es poden veure càmeres, mòvils, càmeres de videovigilància, televisións, ordinadors, càmeres de cinema, que poden captar la nostra imatge en temps real. Aquí ja entraria la part de tafaneria i voyerisme que és  el fet de fotografiar sense que l'altre se'n adoni. A la Tate Gallery de Londres, hi ha una exposició al respecte, fins el 3 d'octubre d'enguany.
I jo em pregunto, en quantes fotos d'altres persones hem sortit cadascú de nosaltres, sense voler-ho? Ja sabeu, quan algú fa una foto i estem al costat, al darrera, al davant, d'allò que fotografia i ens emporta a casa seva, com si fòssin un record més de les seves vacances...

dissabte, 28 d’agost de 2010

Do you speak English?

Aquest migdia he anat a prendre una clara a la terrassa que hi ha a la plaça Lesseps. És una terrassa que sempre està oberta -no fan mai vacances- i per la seva ubicació, sempre està plena de turistes que fan una parada entre el Parc Güell i la propera destinació en les seves rutes per Barcelona.
Avui, estava envoltada d'uns alemanys que menjaven pizza i cervesa , uns italians amb plats combinats i d'altres guiris, la nacionalitat dels quals, no he sapigut esbrinar, doncs eren lluny. Uns minuts després d'asseure'm, ha vingut un grup de xinesos, tres noies, un noi i una altra noia occidental. He deduit, no em pregunteu com, que eren d'EEUU. Quan s'han assegut, l'han demanat la carta al cambrer, un simpàtic i eixerit pakistaní. Fa mesos que treballa en aquest bar i fa veritables esforços per entendre't. Avui, no obstant, l'he vist amb més seguretat. Els hi ha preguntat, "Para comer?"
I tots s'han quedat una mica parats, mirant-se, en no entendre la pregunta. El noi, que semblava el que més espanyol entenia, ha dit que si. Mentre el cambrer ha anat a buscar les cartes, ells han rigut mentre deien que hagués estat més fàcil preguntar-li si parlava anglès.
Un cop llegides les cartes i quan el cambrer prenia nota, jo estava pendent del que anaven a dinar. Un "pincho moruno" i "paela valenciana". En quant he sentit la paraula màgica, he pensat "Nooooo, paella nooo, que és del Paellador!!!" somrient de que vulguessin un àpat "typical spanish". Però res, ell no tenen perquè saber que la "paela" necessita molt de temps i que la que s'anaven a menjar, era precongelada.
Una altra qüestió és aquesta necessitat? exigència? no sé com dir-ho, de que aquí tothom sàpiga anglès. Sembla que els coneixements d'anglès junt amb més profesionalitat, són el que més troben a faltar, en el sector de la restauració, els turistes que ens visiten. La veritat és que, essent un dels destins turístics més importants del món, sí que s'hauria de fer un esforç, ni que sigui parlar-lo més o menys. I és que, ens agradi o no, amb l'anglès pots anar a qualsevol lloc!

dijous, 26 d’agost de 2010

dimarts, 24 d’agost de 2010

Amb la tensió pel terra

Desde fa uns dies que ha tornat la calor forta per aquestes latituds. Fa tanta calor, que el passat diumenge, després d'anar a la platja, m'hi vaig trobar malament, molt marejada. M'hi vaig estirar, en un banc, una estona, bebent aigua i menjant una pera i se'm va passar. Ahir, un altre cop. Tornant a casa amb una amiga per Passeig de Gràcia, se'm va començar a ennuvolar la vista i pensava que queia a terra. Ens vam haver d'asseure a prendre quelcom perquè no m'aguantava dempeus. Mentre em ventava amb el seu vano, comprat en un viatge que va fer a la Xina, reiem perquè semblava una iaieta d'aquestes tan entranyables, passant la calor a la plaça del poble.
I ara, doncs aquí estic, al llit, sense ganes de fer res i un altre cop, amb la pressió pel terra. Ja aquest matí no em trobava bé i he fet un esforç titànic per anar a la feina. Quan he sortit, creia que no podia més i he hagut d'anar a la farmàcia perquè ja no era normal i el resultat ha estat de 9-5. Ara toca continuar bebent molt aigua i aliments salats. Demà, segurament, estaré millor.

dilluns, 23 d’agost de 2010

Apagueu la música, si us plau!

Que no podriem viure sense música, jo crec que hi estem tots d'acord. Que, afortunadament, la música és present en les nostres vides de manera constant, també és un fet constatable. Ara, el que ja no puc soportar més, és que a tot arreu i a totes hores, hi hagi d'haver música. El tenir la música posada o la ràdio, s'ha convertit en lo normal en qualsevol establiment que hi vagis. Els especialistes en màrqueting saben molt bé que una musiqueta de fons, ajuda a que el client consumeixi més i més depressa. I sí, és veritat que, segons quina mena de feina es faci, la música "acompanya". El que ja no puc entendre, és aquesta deria de la música a tot volum, que sembla que entris en una discoteca de lo més "petarda". Això és molt freqüent, sobretot en botigues de roba. Hi ha una a Passeig de Gràcia, que deu tenir contents als veïns, ja que se sent gairebé desde l'altra banda del carrer. Perquè, això sí, em queixo de la música estrident, de la que no et deixa ni pensar - d'això es tracta- ni està a gust. Si és que fins i tot en una petit forn m'he trobat que tenen reaggeton a tot drap!. Això és insostenible. Crec que estressa, encara més, a l'urbanita mig. Aquest estiu m'he fixat en els llocs més turístics de la ciutat i en tots tenien música a un volum tal, que mantenir una conversa era gairebé impossible. Per exemple, les famoses Golondrinas del port, realment és necessari haver de fer una passeig pel mar -amb l'oportunitat de deixar la sorollosa ciutat per moments- amb una música que desentona totalment amb el paisatge?  Recordo estar sopant amb el meu ex xicot en un restaurant mexicà, amb la música a un volum tan alt que ni ens sentiem. Quan vaig demanar, molt educadament, si la podien baixar, em van dir que no, que estava "fet així". Així?, així per a qui? Per a mi no, per suposat, ja que no he tornat mai més.

dissabte, 21 d’agost de 2010

Què us sembla el meu bloc?

No, no cal que em contesteu. De fet, sigui favorable o no la resposta, continuaré escrivint. Accepto, això sí, suggeriments. Podría haver fet la pregunta d'una altra manera, amb un "Us agrada?" I això, ja ho canvia tot. Amb aquest tipus de pregunta, implícitament, estic buscant l'aprovació. En canvi si dic quelcom com "Què us sembla?" deixo oberta la possibilitat de que sigui que si o que no.
Buscar l'aprovació és quelcom que tots fem. Continuament, fem el possible per ser acceptats. Això és molt freqüent, sobretot en la infantesa. A mida que ens fem grans aprenem que, no sempre el que fem o diem serà ben vist pels altres. I no per això, se'ns deixa d'estimar o de valorar com a persona.
A tots ens agrada agradar i ho fem de manera natural. Ara, buscar l'aprovació continuament i de tothom, no només és una pèrdua de temps, sinó que a més, és impossible.
Una altra explicació és, en el meu parer, que sempre busquem la part positiva de les coses. Per això, tendim a preguntar -i a fer afirmacions- en positiu, que no pas en negatiu o de manera neutra. Qui no ha preguntat, en ensenyar una cosa nova, "T'agrada?" No se'ns acudeix dir "A que no t'agrada?" Així que, ja sabeu, us agradi o no, podeu dir la vostra!

divendres, 20 d’agost de 2010

Capvespre a Barcelona

El blau del cel, els suaus tons de l'horitzó, la remor de les onades,...conviden a deixar-se anar, a que els pensaments volin més enllà dels somnis.

dijous, 19 d’agost de 2010

Nen, no ploris!

El passat mes de juny vaig escoltar la entrevista que li feien a Jordi Pujol en ocasió del seu 80è aniversari. Explicava, entre d’altres tantes coses de la seva infantesa, que li van educar en la “contenció emocional” i que una de les frases que més va escoltar va ser “Nen, no ploris!” Això em va fer reflexionar sobre el fet d’haver d’amagar les emocions. Qui més, qui menys, també ha sentit en la seva infantesa -i potser també d’adults- aquesta frase. I jo em pregunto, i per què no plorar?
Quin mal hi ha en el fet de mostrar que estem tristos o feliços, que tenim quelcom dintre que ens fa sentir així i que aquesta manera d’expressar-ho ens alleugera (tot i que recents estudis de la Universitat de Florida i d’Holanda han descobert que no ajuda tant).
Des de petit, ens han ensenyat que plorar, sobretot si estem tristos, és un signe de debilitat (això, sobretot pels homes). I així, creixem pensant que hem d’amagar les nostres emocions i que mostrar-les no és adequat. Molts cops, ens incomoda que algú plori davant nostre. No ens han educat per això.
Malgrat que l’educació en el control de les emocions és necessària per viure en societat, l’educació emocional ho és igualment i inclús, és desitjable. Poder identificar les nostres pròpies emocions i saber per què ens sentim així, ens ajuda a saber viure amb aquestes i solucionar els conflictes que puguem tenir. Tanmateix, ens facilita poder connectar amb els altres i mostrar-hi empatia. El que ja no és tan saludable, és el fet de no poder mostrar-les. D’alguna manera s’han de poder expressar, ja que si es queden a dintre, poden ser font d’ansietat o malalties. Una de les maneres de canalitzar les emocions, és a través de l’art. Quants artistes no han fet, sinó, de la seva obra la plasmació de quelcom més profund que la obra en sí. D’una intensitat emocional que no van poder o no van voler, mostrat d’una altra manera.(Salvant les distàncies amb els grans artistes- tot i que potser algun d’ells ho serà- quan els meus nebots em regalen un dibuix, sempre penso que em volen “dir” alguna cosa).
Jo sóc partidària- i sempre que tinc ocasió ho practico- de deixar que la gent plori, que es desfogui, doncs un es queda més relaxat, es treu un pes de sobre. I desprès, deixo que m’expliquin per què se senten així.

dijous, 12 d’agost de 2010

El lloc ideal per escriure

Ahir per la tarda, en sortir de la feina, exactament a les 18.50, vaig buscar un lloc on escriure. Volia anar a un bar que feia temps havia vist, per fora, prop de Jaume I. En veure que era un bar de mojitos i caipirinhas, no em vaig quedar, doncs no trobava que fos l'ambient adient per concentrar-me. Una altra ocpió era anar a la biblioteca i com que està tancada per vacances, vaig agafar els ferrocates per tornar cap a casa. Vaig parar a Gràcia i m'hi vaig apropar al meu bar preferit. El vaig descobrir fa temps i sempre que busco un lloc tranquil i acollidor, m'hi arribo. L'ambient és tranquil, hi ha sofàs, connexió wi-fi i t'hi pots estar hores, escrivint o llegint, que ningú vindrà a dir-te res (és a dir, a fer-te fora). A tothom que he portat, l'ha encantat i ha tornat. Per no ser menys, també ells han tancat per vacances així que no em va quedar més remei que anar a la Jaume Fuster una estoneta.

Ara mateix (s'enten, quan he escrit això aquest matí) estic escrivint a la plaça Molina, en una de les terrasses que té orientada al sud, amb tot el sol del migdia donant de ple.Està buida, sobretot la part que toca el sol (la de la foto) que és on m'he assegut. A la part d'ombra hi ha quatre taules ocupades. Hi ha un ambient d'agost total. Poc trànsit i molt poca gent passant. Gairebé totes les botigues tancades. Aquesta terrassa m'agrada ja que, malgrat estar en una plaça normalment molt transitada, queda envoltada per una tanca que el protegeix del anar i venir de la gent que surt dels ferrocarrils.
 

Es podria pensar que un pot escriure en qualsevol lloc. Jo no sóc així. Per una part, m'agraden els llocs acollidors, els que conviden a que les idees flueixin soles. Per l'altra, el lloc m'influeix i molt, perquè fa que escrigui en un estat emocional o un altre. No em surten les mateixes paraules en una biblioteca que m'agrada, al llit per la nit, prenent un café al matí, al migdia bebent una clara, o en el balcó de casa quan hi ha lluna plena. Suposso que en això, també sóc selectiva.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Començar bé la setmana

Avui, tot i haver començat el dia, per haver dormit poc i malament, com el temps -rarot i grisot- ha acabat bé, igual que el sol ha lluit radiant tot el dia. M'adono que a vegades, no cal amagar si tens un dia així. Simplement, has de mostrar que el fet de no estar tan xerraire i divertida com sempre, no fa que no segueixis sent tu mateixa. I que, inclús en les converses més banals, pots dir les frases més profundes, deixant a tots estorats. Encara que ja s'hi estan acostumant.
Un parell d'horetes parlant mig en anglès, mig en castellà, sempre fan que la meva ment 'pensi' d'una altra manera. I això és bó. És molt bó. Les converses estimulants, són un balsam per la meva imaginativa ment, que no para mai. Res m'agrada més que conèixer als altres a través de les converses, de les seves paraules, dels seus gestos, de les seves mirades.
(A la foto: cartell d'una terrassa del carrer del Carme amb Dr. Dou, a Barcelona)

diumenge, 8 d’agost de 2010

Barceloneta: platja urbana

Els avantatges de viure en una ciutat en la qual, en 20' des de casa t'arribes a la platja, és que, t'aixeques un diumenge, no localitzes l'amiga amb la qual havies mig quedat i decideixes anar-te'n tu sola. Amb l'imprescindible en la bossa-això és: la T-10, claus, crema solar, 4 €, kleenex, un llibre, aigua amb llimona i una peça de fruita- baixo fins a Drassanes i d'allà, caminant fins a la Barceloneta. Amb tot l'encant del barri de la Barceloneta, la Barcelona turística ha convertit la platja en un espai del més particular. Per als que no la conegueu, dir-vos que és la platja urbana, supercool, que tenim en aquesta mediterrània ciutat.
Plena de guinguetes, que pel que sé, és tipycal spanish, amb música i un ambient que pretén emular aquests chill out rotlle Eivissa, i que tant molesten quan un vol relaxar-se a la platja. Una altra característica d'aquesta platja, és el mercat en el qual, amb el pas dels anys, s'ha convertit. Recordo quan anava, fa molts anys i hi havia qui t'oferia aigua, coca-cola i patates, a tot estirar. Ara, no falta de gairebé res. Els famosos lateros amb el seu tonillo "Coca-cola, cervesa, aigua, Fanta, beer," els que t'ofereixen ataviaments (he de reconèixer que fa anys en li vaig comprar un molt mono a una gitana), els que et volen fer un tatuatge (d'hena, això sí. No vagi a ser que la canícula et faci perdre el cap i després et penedeixis), les que et volen fer unes trenetes, les massatgistes xineses que per, crec 5-10 €, li donen un viatge a la teva esquena i cames. Dubto que cap no tingui el títol homologat i si teniu una cosa seriosa, us recomano buscar un fisioterapeuta titulat. Així que, si aneu a aquesta platja a la recerca de pau i relaxació, haureu de fer un esforç i abstreure-us amb el so de les ones del mar. Ah! i per si de cas, no deixeu les vostres pertinences sense vigilància. Per desgràcia, una ciutat tan turística com aquesta també fa que molts tornin a casa, amb un mal record.
Però be, no tot serà negatiu. El contacte amb el mar, la brisa marina, la sorra, els vaixells en l'horitzó, el blau del cel, tot convida al relax...i a tan sols unes parades del metro!

dissabte, 7 d’agost de 2010

Principi i final del laberint

El passat diumenge vaig anar a l'exposició que hi ha en el CCCB, sobre els laberints. La expo no defrauda, com moltes de les que fa aquest centre (això sí, molt de la Barcelona cool que exportem) i fa un recorregut dels laberints al llarg de la història, desde el mite del Minotauro, fins a les creacions laberíntiques actuals, passant per les que es poden trobar en la Catedral d'Amiens, de Chartres i de Reims, totes elles a França. S'expossa la fascinació que desde sempre ha exercit el laberint en l'ésser humà i com l'aparent caos remet, en realitat, a un ordre. L'origen i final, és el mateix i un només s'ha de deixar guiar per la intuició, encara que supossi haver de retrocedir més d'un cop, per tal de poder arribar al final.