diumenge, 28 de setembre de 2008

Plors desgarradors

Estaven dintre del meu somni o eren crits reals?. Aquesta nena que crida desesperadament, és la mateixa amb la que he somiat i a la qual havia de protegir o és més real?. Realitat i somni s'han confòs, fins que m'he adonat que no. Que la nena del meu somni existia i demanava ajuda. M'aixeco sobresaltada del llit i miro pel balcó, intentat esbrinar d'on venen aquests plors. En quant localitzo la terrassa, intento, encara mig adormida, veure la nena que crida i plora, però les plantes que hi ténen, no m'ho permeten. És quan sento "Papa, obre la porta si us plau", que em congel·la la sang i fa que, mig en pijama, surti de casa per anar a picar a l'interfon del pis de la casa del davant. Li dic "Crec que teniu la nena tancada a la terrassa". M'és impossible entendre el que diu l'home que em contesta. Li torno a dir que crec que hi ha algú amb problemes...Intento, sense èxit, entendre el que em diu. Em quedo una estona al carrer, esperant que la nena calli. Un descuit?, un càstig per alguna malifeta d'una nena de 6 anys? , una pèrdua de paciència un diumenge a les 11 del matí?. Sí, potser em fico on no em demanen, però, aquests plors desgarradors, em poden.

dimecres, 24 de setembre de 2008

El misteri de les platges d'Escòcia

Fixeu-vos en aquest cor. Maco, oi? Està fet a la sorra, concretament a la sorra de la platja de North Werwick, un encantador poblet prop d'Edinburg. Doncs lo més curiós és que la vora del mar estava plena de formes d'aquests tipus; Nussos, cors a mig fer, etc. El primer cop que les vaig veure, va ser a St. Andrews i vaig pensar que potser hi havia algún tipus de cuc a sota i donava aquestes capritxoses formes. Quan em vaig apropar per veure-les millor, em vaig adonar de que si les esclafaves, es desfeien. És a dir, que no hi havia res sota que mantingués la forma. No vaig donar-li més importància. Però quan vaig estar a la platja de North Berwick, dies més tard, bastant allunyat de St. Andrews i vaig tornar a veure aquest fenomen, ja em vaig capficar. Anava per la vora del mar, resseguint les curioses formes quan vaig trobar aquest cor tan perfecte i una mica més enllà, un altre molt semblant, però no "tancat" del tot. Encara no trobo una explicació doncs, si ho estava fent algú amb algun motlle (que hauria de ser molt petit i fet amb molta precisió) com és que el vent i l'aigua del mar, no ho desfeia? I com és que es donava el mateix fenomen en llocs tant distants? Jo crec que és més una qüestió del tipus de sorra, en combinació amb el vent, les onades, i tot plegat fa que es formin aquestes curiositats. I pels que som més romàntics, l'explicació pot ser més mundana...

dilluns, 22 de setembre de 2008

Concert d'Antònia Font

El dissabte a la nit vaig anar al concert d'Antònia Font amb una amiga, dintre dels concerts del BAM, que tot i gratuït, com dic jo "Ja l'hem pagat entre tots". Tot i que no va arrivar a 1 hora i mitja, s'agrareix que els de ses Illes tornèssin a Barcelona, ja que em vaig perdre el concert que van fer al Liceu. Molt del seu repertori, em recordà la meva estada en terres escocessas, on les seves lletres, em transportàvem cap a altres mons imaginaris. Malgrat que aquesta no la van tocar, "Dins aquest iglú" és una de les meves favorites "Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud,tan ple de finals,tan privat de tu"

dijous, 18 de setembre de 2008

Lectures d'estiu

Ara que encara ens queden uns dies fins que s’acabi l’estiu, parlaré de llibres d’estiu. Ja sabeu, aquells llibres que, durant l’any, deixem apartats per a llegir quan tinguem més temps, generalment durant les vacances estivals.

Tot i que a principis de juliol vaig començar Un mundo sin fin, de Ken Follet, el vaig deixar "aparcat" pel meu viatge a Escòcia, doncs és d’una dimensions considerables com per posar-lo a la maleta. Així que vaig agafar un de mida més normal, Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat, d’Eduard Sallent. És la història real, de l’expedició d’un grup de catalans a uns dels 8.000, l’anomenada ‘muntanya assassina’, el Nanga Parbat. Està escrit d’una manera molt propera, explicant en primera persona i en forma de diari, no només les dificultats de l’ascens, també els moments de feblesa emocional que pot tenir qualsevol que hagi intentat assolir una muntanya d’aquestes dimensions. Però el que més em va frapar de la vivència, és el moment de la tragèdia que els envolta, quan un dels companys cau i desapareix per sempre.
Vaig tancar el llibre per un moment. M’imaginava el pobre noi, encara viu per moments, potser hores, sense que ningú el pogués rescatar, ni tan sols sabent que havia caigut (la resta es va assabentar més tard). Mai havia plorat llegint un llibre, però aquest, amb la manera d’explicar-ho i essent que era real, va fer que estigués malament durant dies.
A Edinburg em vaig comprar alguns llibres. Writers and their Tall Tales, sobre curiositats d’escriptors britànics, com Dickens, Jane Austen, James Joyce o George Orwell. Bloody Scotland, un recull de la història d’Escòcia a través de les seves batalles. Ambdós estan escrits amb el peculiar sentit de l'humor britànic i són de l’editorial Scholastic. Un altra més seriós, The Town below the City, de Jan Andrew Henderson, sobre la ciutat amagada sota el Old Town d’Edinburg i que es va descobrir fa pocs anys. El Mary King’ s Close, fa una visita a aquesta mena de catacumbes (tot i que jo no vaig baixar). I com a curiositat, perquè aquest si que no el podré entendre, un llibre en forma de còmic de Dr. Jekyll & Mr. Hyde, de Robert L. Stevenson, en gaèlic.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Donar el que m'ha costat treure

I on ha quedat tot allò?. Per més que busco, no trobo el que mai han sentit. Els records s'esvaeixen enmig de somnis, que més que portar-me a un món desconegut i aliè, esdevenen el veritable sentit. Ni tan sols en aquests, m'alleugereixo de la càrrega del patiment pel que he perdut. Encara és pitjor.Treure'm el que mai gossaria donar. Donar el que m'ha costat treure. I ara, jeu en algún indret del no res, que no puc recuperar. Mai més el recuperaré.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Curiositats d'Escòcia

Us deixo alguns cartells curiosos que vaig trobar per Escòcia

Aquest és de la part d'activitat per a nens del National Museum of Scotland i tira per terra tot allò que ens havien explicat dels vikings i les banyes,....

Aquest em va frapar una mica, o potser no tant tenint en compte el problema que tenen amb l'alcoholisme. El vaig trobar a la Royal Mile.

Acudit que vaig trobar al National Museum of Scotland, a la part dels escocessos immigrats, en concret a Estats Units.

En molts toilettes, es podia trobar un cartell que et convidava a rentar-te les mans desprès d'anar al w.c. Aquest és d'un pub de Grassmarket. Paga la pena ficar-se a la pàgina web.

Cartell en la National Library of Scotland, a Edimburg, on es poden llegir les demandes dels usuaris i el que la Biblioteca ha posat en marxa per tal de donar-les resposta.

En el pub Deacon Brodie, Edimburg. En el Writers' Museum, es troba una armari fet per aquest, que estava a l'habitació de Robert Louis Stevenson i que el va inspirar per escriure "Dr. Jekyll and Mr. Hyde".

Està en ple centre, prop de la Royal Mile, a Edimburg. És ben curiós, oi?.

En la frontera entre Escòcia i Anglaterra. Està en anglès i gaèlic. El guia va dir que tornàvem a "The promise Land"...

Aquest el vam trobar al Glencoe, a les Highlands. Amb el de ramat d'ovelles que es veuen, és normal que hi afegeixin aquesta prohibició...

dilluns, 1 de setembre de 2008

Lo que he deixat enrera

He tornat fa un parell de dies. Enrera queden moltes experiències, moltes rises, moltes hores de passeig, moltes reflexions, molts paisatges contemplats, moltes persones conegudes, moltes sensacions i emocions. I unes mirades, des del primer dia. Unes converses que s'escapaven, per les escales. Un apropament lent i progressiu. Un estar pendent l'un de l'altre, sense que ningú notés res, ni tan sols nosaltres,...
I així, ens tornem a trobar a l'aeroport i, coses del destí, ens adonem que tornem en el mateix vol. I continuem amb les converses de complicitat, el llenguatge verbal i el no verbal (no falla). Ens interromp un company de l'escola d'anglès, que passa per allà i que tambe espera el seu vol, cap a altra ciutat. Ens han donat seients molt a prop i somriem, sabent que quan aterrem només ens quedarà el record. Volem cap a Barcelona, i volen també els meus pensaments, i em pregunto perquè no seràs més gran o jo més jove,...