divendres, 27 de juny de 2008

I aleshores no en quedà cap (Els 10 negrets)







En la novel·la d'Agatha Christie, per a cada un dels personatges, hi havia un motiu per a que rebessin el seu càstig.
Em pregunto què van fer realment...

diumenge, 22 de juny de 2008

Primer dia d'estiu

La madrugada del divendres va començar l'estiu i com no podia ser d'altra manera, ahir vaig estrenar la temporada "oficial" de platja, anant a Sitges amb uns amics. Entre que era dissabte, començament d'un pont i de vacances per a molts, vam patir la cua de cotxes, per les costes del Garraf (i per cert, la misteriosa noia dels revolts, també havia marxat de vacances).
Els rituals sempre m'han agradat. Però no em refereixo a rituals màgics i històries d'aquestes, no. Em referixo a maneres d'actuar més personalitzades, que em fan viure el que faig de manera diferent. Doncs bé, una d'aquestes és la del primer bany en el mar, el primer dia d'estiu. I així, malgrat lo freda que ens va semblar l'aigua al principi, m'hi vaig ficar a poc a poc per capbussar-me del tot, sense fer cas de lo que em deien i deixar-me emportar només per la sensació de la combinació entre l'escalfor del sol, l'aigua del mar, la sorra i la brisa, la sensació dels quatre elements en un de sol.
Ara, això sí. Lo d'anar a la platja, és el no va més del panching....

dimarts, 17 de juny de 2008

Fins sempre!

Se m'ha fet estrany. Però no per què fos en un dimarts. Ni tampoc per què hagi marxat una hora abans. Ni molt menys per què ja no aniré per la pujada fins a la masia.Per no parlar dels calerons que m'estalviarè, dels ferrocates. No és res de tot això...Com us he deixat dit, el que m'emporto són emocions. Les que he experimentat amb cada mirada, gest, paraula, les converses banals i les converses en profunditat, "els divendres per la tarda del catxondeo i la baixa productivitat", les bogeries de les que parlàvem a l'hora d'esmorzar, les sortides , els e-mails bojos, els somnis, les il·lusions, els reportatges gràfics, els comiats i benvingudes, els croissanets i xocolata amb cava, els canvis que s'han d'acceptar, la incertesa del que passarà amb cadascú de nosaltres,... Vaig pensar fer-vos un punt de llibre amb una frase adient per a cadascú. Per alguns no m'ha estat fàcil. Per d'altres, de seguida la vaig tenir. Això és com els llibres. D'alguns només veus la tapa. D'altres, els llegeixes entre línies. I amb altres, em sento afortunada, pots endinsar-te en una lectura que requereix temps i esdevé profunda. He intentat, però, agafar l'essència de cadascú, de les vostres aficcions o de lo que treballeu. Em queda dir que ha estat un gran plaer afrontar el meu repte envoltada de gent com vosaltres. Fins sempre!!

diumenge, 15 de juny de 2008

L'altra cara de Barcelona


Si el cap de setmana passat vaig fer una volteta pels carrers més amagats de Barcelona, ahir vaig quedar amb una amiga pel Born i vam ser nosaltres les sorpreses pel que vam trobar. Primer de tot, vam voler anar a un pub escocès molt autèntic que hi havia al carrer Vigatans, i ...oh sorpresa!. L'han reconvertit en un pub irlandès més ( i vulgar), sense el caliu i l'autenticitat que tenia l'altre. Deixant-nos emportar pel laberint dels carrers, vam anara a parar a Santa Maria del Mar on ens vam trobar la Colla Castellera de Barcelona i la de Cornellà. Ens van explicar que demà, avui, celebràvem el seu 39è aniversari a la plaça Sant Jaume. Sempre m'agradat això de "fer pinya"... és tan gràfic!.
Com bons catòlics i seguint les tradicions, un parell de parelles s'havien cassat en Santa Maria i començaven aquesta nova vida, amb el tradicional reportatge de fotos. Una bona manera de posar a prova la paciència d'un mateix i de la parella, sobretot quan et sents observat per tant guiri (i autòcton). Tot i que, les fotos que es feien, eren més originals (damunt una bici, etc) i es surtien de les típiques cursilades de parcs i jardins...
Vam fer un cafè, en un dels racos més tranquils que hi ha a "la Barcelona turística" la plaça del Rei, al bar "Antiquari" on el cambrer no parava de llençar-nos floretes...S'agraeix un servei així, en un sector on la majoria està tan cremat.
I per acabar les sorpreses que et pot depararar aquesta ciutat un dia qualsevol, en passar per la plaça Sant Jaume, vàrem trobar un ambient com enrarit... Tot ple de mossos, antiavalots i de cotxes "oficials" (fins aquí res anormal, essent el que hi ha), però en un racó, amagats i custodiats pels antiavalots, un petit grup de gent amb una pancarta i un megàfon (una mica queco, tot s'ha de dir), de tant en tant, cridàven consignes que no podia entendre. Com que de petita volia ser periodista, m'hi vaig apropar a aquest grup i m'hi vaig quedar una estona observant-los (i els antiavalots a mi...) fins que ja vaig entendre el que passava. Era un grup de mexicans que protestaven per la situació de "tortures que encara es feien al seu país"(sic), aprofitant que havia vingut el seu president, Felipe Calderón, de visita. Parlant amb uns nois de Mèxic, que em van explicar que estudiaven a França i que coneixerien (de vista) aquí al seu president, (coses de la vida), em vaig quedar per veure'l creuar el passadís, des de l'Ajuntament a la Generalitat.Va ser en el moment en que va sortir acompanyat de l'Hereu, seguit de tot un seguici de personatges, més propis d'altres èpoques, que tres noies catalanes, en solidaritat amb els de la pancarta, començaren a cridar "En México se tortura, que es pura maravilla" (o quelcom semblant), mentre aquests passaven amb cara de pòquer. Però, ai!, va estar a punt de liarse la troca quan una de les del seguici, li va escopir a una de les noies... i es va quedar tan contenta!. La noia, va recriminar-li el seu acte, mentre despotricava dels mexicans (els nois de França, li van dir que no tots els mexicans eren així). I mentre l'autora d'aquest acte tan baix seguia cap a la Generalitat i es girava rient, la noia ens deia, indignadíssima, que si hagués estat al revés, ella ja seria a la pressó...
Per un dia, vaig lamentar no portar la càmera a sobre. L'altra cara de la Barcelona guiri, s'ho val...

diumenge, 8 de juny de 2008

Fent de "guiri" per Barcelona

Desafiant el número de la revista Time Out d'aquesta setmana, "24 hores sense guiris", ahir vaig fer una ruta com una guiri més per Barcelona, càmera en mà.
Vaig començar la ruta fent un cafè amb llet als 4 Gats, 1.93 €. Això em passa per fer-me la guiri, tot i que el vaig demanar en un correctíssim català.
Enllumenat del carrer Amargós.
Aquesta finestra d’una Farmàcia a la plaça dels Peixos, feia una mica de por. Estava tancada i la nina de la finestra, devia ser per dissuadir els lladres.
Festes del barri a la plaça Sant Just. Danses escoceses d’un grup del barri. M’hi vaig atrevir a fer un ball i tot. Va ser força divertit. Llàstima que no hi hagi cap document gràfic...

Escola Llotja Plaça de la Verònica amb Avinyó . No reconec si és Atenea... tot i que l'hauria de saber.
A aquest si que no el reconec...

La Mercè vista des del carrer dels Còdols (al costat de la plaça George Orwell).

Catalunya en miniatura. Botiga l’Ingeni , carrer Rauric.

Carrer del Call, al costat de la Sinagoga nova.
Museu Frederic Marès. Plaça Sant Iu. Tot i que us podeu passar hores en aquest museu, us ho recomano. Està ple d’objectes, dels més diversos i de tant en tant, fan exposicions temàtiques.
El jardí que tenen, amb servei de bar, és un racó de pau enmig de Barcelona.

Escales cap a a la Cultura en l’Arxiu de la Corona d’Aragó, al carrer Comtes.

Plaça del Rei. Vitralls de la capella de Santa Agueda. No s'aprecia molt bé, però tot el que sigui medieval em fascina.
Centre Excursionista de Catalunya , vull creure que no hi va haver més remei...

Columnes del Temple romà d’August. Centre Excursionista de Catalunya.

El Joan Amades estaria content si veiés que es segueixen les tradicions catalanes, que ell va recollir en els costumaris.

Plaça Sant Felip Neri. Estaven rodant una pel·lícula amb nens i per això, dic jo, hi havia globus. Li dóna un aire tragicomèdic, donat que els forats de la paret són conseqüència de la metralla de la Guerra Civil.

L'ou de Dalí a Barcelona.

El famós Bicing, que tantes queixes aixeca darrerament. Sembla que estigui ple, oi?.

Una altra imatge i un clàssic d'aquesta ciutat, que s’emporten els guiris a casa, obres a Passeig de Gràcia.

Un banc curiós pels amants de la lectura. Jardins del Palau Robert.

Hotel Casa Fuster. Si teniu ocasió d’apropar-vos, fixeu-vos que sembla fet amb peces del Exin Castillo.
Ratolins a Gràcia. Quan era petita, cada cop que passava, els buscava.
Aquesta estructura de la plaça Lesseps (on ja sabreu, estan fent obres) ens té a tots molt intrigats. Serà un envelat?. Un tendal per a gegants?. Una parida més d’algun arquitecte innovador?. Un mirador per a escaladors?. Una despesa més sense sentit de l’Ajuntament?. Una alegoria de la quadratura del cercle?.

I per acabar el dia, res millor que anar al Pastís, abans de que l'Ajuntament el tanqui, per, diuen, música alta?. Us convido a que hi aneu i sortiu fora, a veure si la sentiu. I fins aquí, el dissabte fent de guiri

dissabte, 7 de juny de 2008

NaturART


La creativitat m'agafa en qualsevol moment, així que vaig fer servir neu, pedretes i agulles de pi per fer-me aquest "autoretrat". La Natura inspira totes les formes d'Art, fins l'humana...

diumenge, 1 de juny de 2008

Els paisatges de l'esperança

Quan era petita, passava l’estiu en dos llocs completament diferents. La meitat, en terres de Lleida, enmig d’un paisatge àrid, on no plovia. Ara, quan ho feia, les turmentes es feien notar. L’altre meitat, en un poble d’Osona, en un paisatge verd i on les pluges, sobretot les turmentes d’estiu al vespre, eren habituals. Diuen que el verd és el color de l’esperança. I que és necessari “veure verd” pels efectes beneficiosos que aquest te. Des de ben petita, vaig poder observar els matisos que aquest tenia. I no em refereixo només al color, sinó a l’esperança. El paisatge àrid, em recordava que hi hauria un altre més esperançador, tard o d’hora. I el més verd i fresc, que no sempre hauria de ser així.

Igualment ara, segueixo amb aquesta escala d’emocions. Cada dia, des de fa gairebé 6 mesos, quan vaig cap a la feina a Valldoreix el paisatge que veig des dels ferrocarrils , està igualment ple de matisos. A mida que ha anat canviant el paisatge, aquest ofereix tons des del verd més fosc, gairebé negre, fins al verd més lluminós, gairebé groc. De la mateixa manera, el dia precedeix a la nit. O si més no, després d’una negra nit, torna a llevar-se el dia.