dissabte, 29 de setembre de 2007

Quan es farà fosc?

Aquest matí plou i des de fa uns dies, que es ja es nota el canvi de temps, amb el fred i els consegüents refredats. Malgrat no haver fet un calor insuportable aquest estiu, es nota la "rasca", sobretot a primeres hores del matí. D'aquí poc, se'ns acabarà aquests alegría de poder tenir llum fins les 8, com fins ara. En aquesta pàgina, podeu veure a quina hora sortirà el sol i a quina hora es posarà, així que podeu saber quantes hores de llum hi haurà. És un calendari, on només està, de Catalunya, Barcelona (sembla que han posat "grans capitals"). També podeu trobar capitals d'arreu del món i veure a quina hora es farà fosc. Déu meu!, d'aquí a un mes, es farà fosc a les 17:51 a Barcelona i a Edinburg, a les 16:40...

dijous, 27 de setembre de 2007

"Cal utilitzar també el català, ok?"

Aquesta ha estat la resposta de José Montilla a la sessió d'avui del Parlament, en el debat de política general, quan es dirigia a Daniel Sirera. Montilla estava parlant sobre si el castellà estava perseguit i ha dit "Cal utilitzar també el català, ok?" i tot el Parlament ha començat a riure, mentre ell intentava mantenir el componiment. Jo també m’he fet un tip de riure. Ah!, i si voleu veure el tall, ho podeu recuperar aquí (Plens, 27/09/07, el nº 17 i els minuts 0:06:03.781), d'acord?.

dimecres, 26 de setembre de 2007

dimarts, 25 de setembre de 2007

Els "clics", tot un clàssic!

El dissabte vaig anar a la Fira Barnaclick (sí, sí, ja ho sé, un pla molt freaky, però hauríeu de veure la de gent que hi havia) i estava ple de nostàlgics, com jo, que rondàven els 30, amb els fills, nebots, amics, als quals havien transmès la seva passió pels clicks de Playmobil, per recordar aquells temps passats(i no tant passats, pel que vaig poder comprovar). Aquests ninotets de plàstic i de només 7.5 cm, inspirats en les figures humanes que dibuixen els nens i originaris d’Alemanya ( on fan unes joguines, en fusta entre d’altres, que trobo delicioses) de la firma GeobraBrandstätter, van captivar milers de nens i nenes a partir dels anys 70. Des de llavors, que no han parat de treure noves versions, fins a l’actualitat. Les seves cases i complements, es van renovant, a mida que passen els anys, adaptant-se a la vida moderna. Hi ha veritables fanàtics dels clicks, els hi afegeixen elements per tal que s’adeqüin a un determinat ambient. En aquesta pàgina, trobareu històries molt treballades, com una excursió al Llac Ness, un Cap d’Any de 1966 a Londres (d'on és la foto. Un altre clàssic el Twister...) i aventures de les noies Playboy , entre d’altres. En aquesta pàgina  i aquesta altra,  veureu com transformen els clics en personatges coneguts o de pel·licules.

diumenge, 23 de setembre de 2007

Dr. Jekyll & Mr. Hyde


Robert Louis Stevenson, escriptor escocès del segle XIX, va escriure “The strange case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde”, l’any 1886 i es va inspirar en Deacon Brodie, ciutadà d’Edimburgo, que va portar una doble vida. En la novel·la, s’explica la transformació que pateix Dr. Jekyll, en convertir-se en Mr. Hyde. Aquesta novel·la es pot considerar com un exemple de doble personalitat. Sense arribar a aquests extrems, tots tenim una part de Dr. Jekyll i una part de Mr. Hyde. Vull creure, i el que visc així m’ho demostra, que tendim a ser més Dr. Jekyll que Mr. Hyde. Tot i que, “comportaments Hyde”, també n’hi han.. i tant!. I és que a vegades, la realitat inspira més que la ficció.

divendres, 21 de setembre de 2007

L'amor: quan les peces encaixen


La vida és com un puzzle i com en aquest, s’ha de buscar la peça adient, que encaixi amb altra i aquestes amb les demés i així successivament, fins a completar el puzle. Cada peça del puzle, és un aspecte de la vida . Si una peça no es col·loca bé, les altres queden desencaixades. Un d’aquests aspectes és l’amor (de parella), i en aquest cas, és una peça que quan encaixa amb la peça d’un altra...es nota, oi?

dijous, 20 de setembre de 2007

Es lloga àtic molt lluminós, 2hab., gran terrassa,...

en molt bon estat, moblat, serveis donats d’alta, en zona molt ben comunicada. Interessats, adreçeu-vos a la sra. Carmen Chacón, per a que us financi part del lloguer. Això sí, heu de compliu una sèrie de requisits, com tenir entre 22 i 30 anys, i no cobrar més de 22.000 € a l’any. Si no és així, no us preocupeu, sempre us podeu adreçar al Govern de la Generalitat, on amplien l’edat fins els 35. Els trams de renta, però, varien així com els ajuts, depenent de la zona on vulgueu llogar el pis. Ara, armar-vos de paciència si aneu directament a alguna de les oficines d’habitatge jove. Si agafeu al noi d’informació amb poques ganes de pencar, us dirà que ho mireu a Internet. I què us trobareu a Internet?, que us remeten a l’oficina . Tot plegat, un galimaties. I si sou propietaris d’un pis per llogar, doncs ja sabeu. Sempre podeu pujar el preu al gener, per a compensar l’ajut de la sra. Chacón.
Això sí, si sou dels que tenen una hipoteca, haureu de seguir jugant a la loteria. Bona sort!.

dimarts, 18 de setembre de 2007

Ull amb les llaminadures!

Us agraden les llaminadures?. Potser a aquestes alçades ja no mengeu o ja no mengeu tantes. Sigui com sigui, una investigació recent, publicada a la revista The Lancet, explica la possible causa entre la hiperactivitat dels nens i el consum excessiu d'aliments amb conservants i colorants. Molts d'aquests es troben en les llaminadures, que tant agraden als més petits. Crec que si miréssim la composició de moltes llaminadures, trobaríem que l'ingredient principal és el sucre, consum que s'ha de moderar per molts motius de salut. I desprès, colorants i conservants que, puguin influir en una conducta hiperactiva o no, tampoc beneficien al cos, sobretot en edat de créixer.Si en voleu saber més sobre conservants i colorants, aquesta és la web de la Agencia Española de Seguridad Alimentaria y Nutrición (AESAN).

dilluns, 17 de setembre de 2007

Tornada al cole


El passat dimecres 12, 1.136.100 alumnes van començar l’escola a Catalunya, essent 30.000 d’aquests, alumnes nous. Per altra part, avui, ha començat el curs 07-08 per als universitaris, tot i que en algunes universitats ho van fer fa setmanes. Aquests primers dies, és un dels preferits per a veure les reaccions dels nens, i de pas recordar les pròpies, en tornar al cole. Aquell primer dia, quan portaves els llibres i llibretes noves, quan et trobaves a la taula de la classe, tot el material, perfectament col·locat (aquella goma Milan!!) on no faltava de res (els pares, ja ho pagaven, ja). Quan tenies allò de “com seran els profes d’aquest any?” i que ja criticàvem a l’hora del pati. Les companyes de sempre i alguna nova. I l’uniforme, (sí, com milers d’estudiants, portava uniforme) que tot i que a mida que et feies gran et senties una mica ridícula, és molt pràctic. I a més, desprès t’adones que, la roba (“anar de carrer”, li dèiem nosaltres!!!) també uniforma, i es poden veure, sobretot en gent molt jove, que van tots vestits gairebé iguals. I és que, ens agradi o no, l’hagin portat o no, anem uniformats.

dimarts, 11 de setembre de 2007

Què diem quan diem "Sóc català(na)"

En un dia com aquest en que els balcons s’omplen de senyeres (i per què no la resta de l’any com hi ha a molts indrets del món? es que ens interessa que només un dia tan concret com aquest, se sàpiga amb quin territori hom se sent identificat?) i es fan ofrenes i actes populars de tota mena, per a celebrar l’Onze de Setembre de 1714, em pregunto, què ens defineix com a catalans? És el fet de tenir uns elements de cultura popular com la sardana, els castellers, etc, un tarannà propi, potser carregat de tòpics (o no tants, treballadors, tancats, estalviadors,garrepes, el seny i la rauxa, una gastronomia ben coneguda arreu del món, una llengua pròpia parlada en quatre estats europeus,...?

dissabte, 8 de setembre de 2007

Beure menys, per a veure més

Que l’home des del principi de la seva existència ha necessitat tenir moments de disbauxa, ens ho mostrem els diferents documents escrits o gràfics, que ens han arribat. Una de les maneres amb les quals ho ha aconseguit, i encara es manté, és el de beure. I si dic beure, en aquest cas, em refereixo a beure en excés, a emborratxar-se. Ja no dic, ser un alcohòlic, perquè ja és considera una malaltia, de greus conseqüències a nivell individual i social. L’alcohol és pot considerar una “droga social”, i com a tal droga, altera l’organisme a nivell biològic i psicològic i la seva toxicitat depèn de la dosi. Així, el problema ve quan hi ha un consum desmesurat d’alcohol, amb les conseqüències que te, a nivell individual (malalties, accidents laborals i de trànsit) i a nivell col·lectiu (accidents, violència de gènere, aldarulls, etc.) i les despeses en els sistemes sanitaris dels països.
Des de fa uns anys, que s’ha instaurat una nova manera de beure, sobretot entre la gent jove, el “binge drinking” o el “botellón”, que fa que molts joves comencin a “beure per beure”, des dels 11 o 12 anys. En aquest sentit, són els britànics els que més fama tenen de practicar el “binge drinking” (fet que tot i que he intentat parlar amb col·legues anglesos, m’han contestat “Bec per a divertir-me”) i segur que molts us heu creuat amb un d’aquests grups que s’arrepleguen a les Rambles amb unes gerres immenses (ja els hi cobren, però) i donen una imatge patètica de si mateixos. Però gràcies a Déu, no tots els britànics es comporten com a hooligans.
Crec que és un tema preocupant i que faria falta més consciència de la gravetat del problema, sobretot per a les noves generacions, que repeteixen allò de “bec per a divertir-me” o “per a desinhibir-me”. S’hauria d’anar a l’arrel del problema, fomentar altra oci més sa i estratègies per a desenvolupar habilitats socials, en una etapa de la vida, ja de si, complexa. Igualment, s’hauria de regular la publicitat ja que, tot i que la darrera paraula la te cadascú, alguns missatges arriben amb és facilitat, depenent de la sensibilitat. http://www.who.int/substance_abuse/publications/en/APDSSummary.pdf

dijous, 6 de setembre de 2007

Tarda amb els nebots

Una de les meves passions confessables, són els meus nebots, les edats dels quals van des de l’any i mig fins als 12. La figura de la “tieta” està a mig camí entre una mare, salvant les distàncies, doncs mare només hi ha una, i una amiga. M’expliquen tot el que els hi passa, des de que ja van sols en bici, fins les seves pors a coses tan extraordinàries, com el soroll de les motos (que jo em prenc molt seriosament, doncs és un soroll força molest). Abans de que comencin el cole i que hagin d’invertir part de les tardes en l’estudi i les activitats extraescolars, m’agrada aprofitar aquests últims dies de vacances amb ells. Així que aquesta tarda hem anat al parc de la plaça Ferran Casablancas, a prop de Mandri. Anant cap allà m’he trobat a una companya del col·legi, la qual ja em vaig trobar el dia de Sant Jordi, i esta esperant un nen. M’ha tornat a fer molta il·lusió. Érem un grup molt divertit; cinc dels nebots més una amiga de la meva neboda gran, una germana i el nostra cunyat. En el parc, ple a vessar, cadascú s’ha encarregat d’un nen (som molt organitzats) i jo m’he quedat amb la més petita. La de 7 acompanyava al gronxador a la de 3 i la de 12 i la seva amiga, s’ensenyaven les fotos en el mòbil, mentre el de 2 es llençava pel tobogan, sota la vigilància del seu tiet i la meva germana ha aprofitat per a parlar amb una amiga una bona estona. Què maco, oi?. En aquest parc he passat una part important de la meva infantesa i em porta molts records.

dilluns, 3 de setembre de 2007

"Ets el perfil que busquem!"

Avui, primer dia laborable de setembre, moltes empreses han tornat a obrir desprès de les vacances. Igualment, també es “reactiva” la recerca (activa) de feina de moltes persones, ja que durant el mes d’agost la majoria de la gent està de vacances i, per altra part, no hi ha gaires ofertes. Amb tot això, de ben segur que molta gent es dedicarà a enviar C.V., fer entrevistes i passar pels diferents processos de selecció, fins a arribar a sentir allò de “Ets el perfil que busquem” o en el pitjor dels casos, “No ets el perfil que busquem”. I continuar buscant. Sí, feina n’hi ha, i tant!. Però també hi ha unes condicions lamentables, una disparitat de sous segons els convenis als quals s’agafin, uns horaris impossibles...Tot això, però, no ha de portar a caure en una situació sociolaboral “desanimada”, segons la qual la persona està en condicions de treballar, però es resigna a la inactivitat, desesperançada de trobar una feina.

dissabte, 1 de setembre de 2007

Què salvaríeu d'un incendi?

Estic segura que lo primer que haureu pensat és “la vida” o “ a mi mateixa i als que viuen amb mi”. Sí, sí. D’acord. Jo també ho faria. Jo també salvaria els meus éssers estimats, animals inclosos. Em refereixo a quelcom material. Suposem que la vostra casa s’incendia, i és igual que sigui un pis a la ciutat, un apartament a la platja, una torre a Puigcerdà o un loft reformat, i que el bomber (ara ja podria ser La bombera) us diu que teniu 5 minuts per a pujar a casa vostra i agafar allò a lo que tingueu més estima (per suposat, l’incendi encara no ha fet gaires destrosses). Us heu plantejat aquesta pregunta algun cop?. A mi se’m va ocórrer fa temps i de seguida vaig pensar què... I vaig reflexionar sobre el fet que estem massa enganxats a les coses, els hi donen un valor sentimental, més enllà del valor monetari. I seria bo que poguéssim viure sense tot això, que sí, són records, emocions, vivències, i necessitem tenir quelcom “físic” per a reviure allò emocional, sentimental, aquell instant,... Així doncs, què agafaríeu?.

El Londres de William Hogarth

Caixa Forum de Barcelona, ha tingut en una de les seves sales, una representació bastant important, de les obres del pintor anglès del segle XVIII William Hogarth. La majoria dels quadres i gravats, pertanyen a la Tate Britain de Londres i la National Gallery, entre d’altres. És un artista que desconeixia i que m’ha sorprès per com sap retratar amb humor i ironia, entre d'altres temes, els costums de les classes benestants emergents de la primera meitat del segle XVIII, en un Londres cosmopolita i que era , en aquell moment, la ciutat més gran d’Europa. Una vida plena de plaers entre els quals hi ha el sexe (s’hi pot veure com la sífilis feia estralls en tots els estaments socials), el beure desmesuradament (que per desgràcia, encara continua), els matrimonis de conveniència entre comerciants adinerats i aristòcrates arruinats, la corrupció politica, la identitat nacional i la delinqüència urbana, són alguns dels temes que descriu, d’una manera moltes vegades, massa realista. De fet, al final de la seva vida, Hogarth va penedir-se de tot el mal que podia haver fet amb totes les seves obres, on no havia deixat cap estament de la societat ben parat. Un pintor que podria passar per contemporani i tot.